Tornem a conversar per favor!

Tornem a conversar per favor!

Aquest estiu, entre moltes d’altre coses, he visitat tres colònies d’estiu de centres d’esplai, juntament amb l’Equip de Responsables de Zona 15 MCECC; durant aquestes visites xerràvem amb membres dels diferents equips de monitores i monitors de l’activitat, veies els espais de les cases de colònies, se’ns presentava al grup de participants de les colònies, etc.

Fou durant una d’aquestes presentacions, que una de les participants (d’uns 6 o 7 anys d’edat) ens preguntà als visitants (uns estranys per a molts d’ells/es), ‘que se’ns donava bé a la vida, o que ens agradava fer‘; jo recordo que vaig aturar-me a pensar (durant pocs segons) davant d’aquella multitud esplaiera, formada per infants, joves i monitors/es, i vaig dir: “A mi m’agrada escoltar i aprendre“.

Es va fer un lleu silenci; el cert és que no ho vaig pensar gaire a l’hora de dir-ho, però just després d’expressar-ho vaig rumiar que tenia tota la raó: el que havia dit, m’omplia i m’agradava fer-ho.

Aquella visita era a unes colònies a la Garrotxa, prop de Santa Pau, era la segona colònia que visitàvem aquell estiu, i en el moment que ho vaig dir, vaig prendre consciencia del per que havia promocionat amb tant d’interès participar d’aquestes visites; volia visitar amb un objectiu clar: escoltar i aprendre noves formes de viure l’esplai.

Sense plantejar-m’ho, la nena que ens va fer la pregunta, em va fer expressar allò que tenia clar, però que ho feia de forma inconscient, ja fos en una visita de colònies d’estiu, o en la vida en general.

El motiu del post i d’aquesta introducció

Ahir, dijous 28 de setembre, vaig començar una nova assignatura al grau universitari: ‘Gestió de Comunitats en Entorns Digitals’; sols llegir-ne el títol al programa del curs, ja m’engrescava l’assignatura; vaja em donava molt bones sensacions, i després de la classe d’ahir, auguro que l’expectativa és ben encertada.

Doncs durant la classe, se’ns ha ensenyat una TED Talk (un recurs que sovinteja al nostre grau, cosa que agraeixo un munt); la ponent, Sherry Turkle, exposava resumidament, que la societat havia de prendre consciencia de la inversió que es feia amb les noves tecnologies, sobretot amb les xarxes socials, i recuperar les relacions personals, les quals es poden veure perjudicades per aquestes.

El fet d’utilitzar les noves tecnologies de forma excessiva poden esdevenir un problema de relació ‘presencial’ amb les altres persones.

Us hi heu fixat? Relacionar-nos també equival a xatejar amb algú altre, però en l’anterior paràgraf m’he vist obligat especificar que les relacions que es poden veure perjudicades són les presencials (per evitar dubtes), les que estem xerrant cara a cara.

Amb això explicat, us convido a escoltar la ponència que us comparteixo a continuació, dura poc menys de 20’, però val molt la pena, de debò.

 

Com diu na Sherry Turkle, les relacions humanes requereixen que desenvolupem seguretat en les converses cara a cara, i l’ús excessiu o inadequat de les noves tecnologies pot deixar-nos enrere; el fet és que una simple conversa cara a casa no la controlem, succeeix en temps real, i no pots controlar ben bé el que dius; i aquesta és l’essència de mantenir una conversa.

Les relacions humanes són vives, complicades i exigents” i després d’escoltar la ponència i rumiar-hi, veig que la societat se n’està refugiant descaradament.

Reflexions sobre les tecnologies i les relacions humanes

“No és cert que totes les piulades, tots aquests murmuris de la comunicació en xarxa, equivalen a una gran bafarada d’una conversa real?”, com haureu vist en el vídeo, la ponent ho nega, ja que considera que equivalen a porcions d’informació; un “t’estimo” en un missatge de text, per suposat que no equival a un “t’estimo” cara a cara.

La ponència es dirigeix cap a la pèrdua de confiança a l’hora de parlar en públic, o senzillament quan toca conversar amb algú altre; i a aquestes alçades de la ponència es viu el títol d’aquesta: “Connected, but alone?”.

Com hem pogut arribar a tenir presencia digital a múltiples xarxes, i alhora, tenir la sensació de solitud i de que ningú ens escolta?

La ponent explica varies de les seves investigacions, i moltes la duen al mateix punt; “Per que esperem més de la tecnologia que no de les persones?”, com hem arribat en aquest punt planteja.

M’encanta xerrar, escoltar (i aprendre)

He començat l’escrit explicant-vos una anècdota que em va fer rumiar força; i realment, m’encanta xerrar, aturar-se i comentar la jugada amb qui s’està.

I cada conversa, per informal o formal que sigui, ha de ser enriquidora per als interlocutors; i una conversa a través d’una pantalla (de moment) crec que no pot equivaldre una passejada per la muntanya en bicicleta amb el pare, una conversa al jardí amb la mare, una nit de cuina amb un germà o una tarda de cerveses amb els amics.

Les converses són úniques i en podem treure quelcom de profit d’absolutament totes, i probablement, el primer que aconseguirem amb unes converses riques i de qualitat, serà forjar un xic més les relacions que hi ha amb els interlocutors.

No ens ha de fer vergonya conversar amb la gent; justament ahir, al tren, em vaig trobar un company de Batxillerat, amb el qual no ens veiem des de fa cinc anys; doncs vam estar més de mitja hora xerrant al tren de quan vam coincidir a l’Escola Pia; em va fer molta il·lusió trobar-me al company, i el goig de xerrar sense vergonya i poder anar recordant gent i moments no m’ho treu ningú.

Ens hem de desinhibir i deixar de parlar (amb exclusivitat) a través de la pantalla del nostre smartphone, tablet o ordinador portàtil; posem-hi ganes i aprenguem dels demés, per que xerrant (la gent s’entén) si es vol escoltar i aprendre de l’altre; i sobretot, quan xerrem siguem assertius i constructius; sols d’aquesta forma és crearà un bon clima de conversa, i apareixeran els valors tant preuats a dia d’avui.

By | 2017-09-29T09:38:06+00:00 septiembre 29th, 2017|0 Comments

Deje su comentario